Can Tunis - Mirador del Migdia
Durant un temps l’Hospitalet del Llobregat tenia platja. La platja era Can Tunis, i darrere de la línia de costa s’hi amagava una barriada que va ser un escenari canviant per gent de tota mena. Un hipòdrom, centenars de barraques i molta droga. Aquesta ha estat la realitat de Can Tunis al llarg del segle XX. Una realitat saltejada en el temps i, sobretot, extremadament polaritzada.
"Y a sus pies, Casa Antúnez («Can Tunis» en catalán), que era la playa de los obreros que no podían pagarse el lujo de utilizar los baños. Llegaba hasta la desembocadura del Llobregat."
Josep Peirats
Josep Peirats, en els temps del pistolerisme més voraç, va recórrer als paisatges de Can Tunis per trobar un racó que l’allunyés de l’estrès asfixiant que li produia saber que en qualsevol moment podien venir a buscar-lo i matar-lo. Un mirador solitari el va acollir en aquestes tardes de temor, un balcó que mirava a les teulades de xapa i plàstic dur de Can Tunis. La platja era bruta, mal cuidada i hi desanbocaven les dos grans canonades de clavegueram de Barcelona. Aquesta platja era freqüentada per obrers que no tenien aigua corrent a casa i aprofitaven per banyar-se.
També va ser en aquest –aleshores– desert Mirador del Migdia on anys més tard Josep Peirats va reflexionar llargament sobre una de les decisions que marcarien per sempre la seva vida: allistar-se o no a la columna Durruti de forma voluntària. La imatge actual des d’aquest balcó al mar mediterrani ofereix una imatge molt diferent de la que devia veure Peirats. No hi queden ja obrers banyant-se, només treballadors del port que vesteixen armilles reflectants. No hi ha cap platja, sinó un dels ports més concorreguts de l’antic Mare Nostrum. Ni tan sols s’hi pot veure la barriada de Can Tunis, només una ampla via congestionada de cotxes. L’únic que es deu conservar d’aquell temps és la brutícia que encara sura en l’aigua salada, com si res hagués canviat, com si Peirats continués assegut sobre una pedra, pensatiu i preocupat.
Veure altres llocs